Benvolguts lectors imaginaris, aqui estem altre cop. Després de molt temps he pensat en mirar-me aquest blog i acabo de veure que la darrera entrada és ja de set mesos enrera, aixi que fos com fos alguna altra cosa havia d'escriure...
Recordo que en els primers mesos d'aquest any, quan aqui escrivia de tant en tant, m'anava bé, ni que sigui com a forma de desfogar-me. Des de la darrera entrada he passat moments millors i pitjors, i els he anat superant, amb alguns èxits i molts fracassos...
Els meus objectius, tot i mantenir-se en la base, han variat en la superfície. Moltes coses han canviat tot i que, en la base, els meus desitjos siguin els mateixos.
He lluitat per aconseguir-los, i no he tingut èxit, però sigui com sigui no em rendiré. La lluita ha de continuar, i si de la forma que jo pensava, com he pogut comprovar, no funciona, s'haurà de fer d'alguna altra manera. He de ser més fort encara, i perdre les pors que encara em quedaven.
M'he adonat que, al menys en alguna cosa important, en realitat no tenia por al fracas, crec que per aquesta banda està superat, però en realitat si que tenia una mica de por a l'èxit. No em pregunteu, car és difícil d'explicar sense poder-se ficar dins el meu cap per veure-ho. Però quan tens un moment de lluçidesa, per breu que sigui, pots adonar-te que al cap i a la fi la por de l'èxit l'únic que realment et proporciona és un fracas enorme, un fracas amb l'agreujant de l'omnipresent "i si...".
Ha arribat l'hivern. No fa massa fred encara, però el dia s'ha tornat molt curt, i la solemne presència tothora de l'hora fosca no és precissament el millor pels ànims d'un esser que ja està prou destrossat anímicament...
Aixi que cal centrar-se ara en els breus moments de joia que encara em queden per davant en el que queda d'any... algun
Bé, la meva entrada que vaig començar ahir va quedar interrompuda ja que em vaig posar a xerrar amb un conegut, aixi que la reprenc avui...
alguna sortida a un lloc poc habitual i amb gent relativament desconeguda, alguna sortida a un lloc poc habitual amb gent més coneguda i estimada, alguna trobada en un lloc molt habitual amb gent molt estimada, algun dia en que toca anar de festa... espero que tots aquests moments que resten vagin prou bé, tot i que intentaré no fer-me grans expectatives per evitar la possible desil·lusió posterior...
i bé, com que ahir vaig deixar-ho a mitges la veritat és que ja he perdut el fil i per tant no diré més. Espero tornar-m'hi a posar altre cop, no deixar sempre les entrades per als moments de bajón, perquè imagino que també aniria bé relatar les coses bones, que espero que n'hi hagi alguna, ni que sigui per en un futur moment de bajon poder-les llegir i agafar ànims.
Fins aqui, imaginaris, l'entrada d'avui. Salut i força!
dijous, 15 de novembre del 2012
dissabte, 28 d’abril del 2012
El bajón
Ja ho sabia que tocaria bajón... com sempre, després que m'ho passo bé per algun motiu especial, després toca una època de bajón. Ho se, ho assumeixo, i ja estic preparat. Si ja saps que hi haurà uns dies en que ho passaras malament per un o altre motiu, doncs te'n pots sortir més fàcilment. Pots intentar fer coses que et distreguin, pots intentar pensar en altres coses, pots anar contant que cada segon que passa és un segon menys que falta perquè s'acabi...
Però tot i això, mai pots estar acabar d'estar preparat del tot, sempre et surt alguna sorpresa d'última hora que et tira per terra tot... pot ser simplement que passi algo que fos totalment inesperat, com una decissió equivocada en el moment en que tocava... com una decissió encertada en el moment en que no tocava, o quelcom tant absurd com el resultat d'un partit de futbol o com un comentari desafortunat del que t'assabentes en el pitjor moment.
Aquest bajon, que j am'esperava i totalment, ha acabat sent molt diferent del que m'esperava, sempre tenint sorpreses per una o altra banda.
En primer moment, perquè el final va ser gradual. En lloc de trobar-te en un moment donat que s'ha acabat tot de cop, va sent tot més escalonat... després d'acabar-se la part gran et trobes encara amb un dia extra, de regal, de tranquis, per començar-te a recuperar mentres intentes no adormir-te a la feina, amb encara una festeta per la nit, que s'acaba de seguida, que et sap a poc, però on t'ho passes al fi i al cap molt bé i trobes que no te res a envejar a la resta... i que et serveix també per a que, malgrat tot, l'endemà aquest previsible bajón ja estigui fins i tot mig superat...
T'arriba una desilusió, però la superes sense pensar-hi perquè saps que és una tonteria, la compares amb altres desilusions que has tingut que si que realment t'han afectat, però que has pogut també superar, però llavors comences a mirar-te aquestes desilusions des d'un altre punt de vista, tot per pensar-hi massa, i allò que et tornen a afectar. Et fas fort, saps que tu ets millor que tot això, saps que no has de rendir-te, que quan trobes algo que val realment la pena, has de lluitar per aconseguir-ho, encara que no sàpiguis com ho has de fer, encara que et vagis trobant una barrera rera l'altra, saps que poc a poc les pots anar superant i deixant-les enrera, i cada cop que en pases una saps que ets més a prop d'arribar a la fi... Però també veus que van apareixent noves barreres, una darrera l'altra, algunes que no t'hauries imaginat. Però tu saps que no pots defallir, que has de seguir avançant sigui com sigui, i quan t'has quedat sense res i no tens ni un puto martell per intentar fer un forat per atravessar la següent paret, encara et queden les teves ungles...
I comences a rascar i rascar, amb la intenció de fer un trau en aquesta enorme paret, fins que al cap del temps que se't fa interminable, amb les mans plenes de sang, aconsegueixes deixar-hi una escletxa, per poder veure que a l'altre costat no hi ha res més que un nombre infinit d'obstacles que encara has de sortejar, tots preparats amb l'únic objectiu de fer-te la vida impossible.
Però tu estas disposat a continuar lluitant, a no rendir-te mai, ja t'has rendit prou cops en la teva miserable vida. Et sents sol. Tot el que algun cop havia estat important per tu ha desaparegut, sempre et queda el consol que algunes de les coses que han desaparegut han sigut per a bé. Tot el que és important per a tu ara també ha desaparescut, i estas sol, però continues agafant forces, ja no saps d'on, perquè saps que no et pots rendir, que has de seguir lluitant, sigui com sigui, fins que tot s'acabi, sigui d'una o d'una altra forma.
I quan al final t'estas comnçant a alegrat d'haber, no saps com, trobat les forces per continuar aquest camí, la cosa més absurda, us comentari estúpid, aconsegueix començar una reacció en cadena que acaba altre cop tirant-te per terra i treient-le es poques esperances que et quedaven de poder-te tornar a aixecar.
Primer fins i tot rius. Et fa gràcia algo tant absurd i estúpid. Després encara rius més, però en el fons et sap greu, i t'hi vas capficant fins que al final comences a perdre la fe en la humanitat.
Se me'n fot el que diguin de mi. Se me'n fot el que pensis de mi. Se me'n fot el que algú vagi corrent a explicar coses de mi, que no li importen, a algú a qui tampoc li haurien d'importar... Però no se me'n fot que assumeixin coses de mi sense saberles... se me'n fot que sigui mentida o que sigui veritat, però no que vulguin treure una conclusió sense tenir dades. Qui sàpigui algo de mi ho pot explicar a qui vulgui, no tinc res a amagar. Qui vegi algo que faig també. Però no qui pensi algo de mi. Qui pensi algo de mi, sense saber-ho del cert, i vol anar corrent a escampar-ho als quatre vents, com a mínim hauria de venir primer a pregunta-me si està en lo cert o si s'ha equivocat. I encara em fot més si això pot involucrar altra gent, especialment si és gent que ni tant sols coneixen, especialment si és gent per qui tinc un apreci especial.
I especialment també si algo tant absurd com un comentari estúpid pot acabar perjudicant a algú, perquè això és una cosa que no es pot saber mai a priori.
Em considero una bona persona. Sempre intento fer el que em sembla correcte, sempre que puc intento ajudar els demés dins les meves capacitats. Soc del parer que la millor recompensa per una bona acció és haver-la fet. I crec en el karma, o el tal faràs tal trobaràs, o com vulguis dir-ne. Les meves accions algun dia tindran la seva recompensa, encara que jo no la busco. I de fet, ja han estat recompensades. Tinc uns amics que no mereixo. Tinc gent que se que seran al meu costat si un dia els necessito, i espero no necessitar-ho mai. Els amics que tinc, no son tants, però son el millor que podria dessitjar, cadascú a la seva manera, però cadascú aportant-me algo.
I d'enemics, en tinc ben poc, però renoi, com s'esforcen... i el problema és que estan preparats per utilitzar la mínima escusa per atacar-me i intentar fer-me mal, i algo tant absurd com un comentari estúpid, o algo tant estúpid com un comentari absurd pot acabar desencadenant una reacció en cadena, com per que algú que sap com pot fer-me mal, s'ho prengui com un atac personal per iniciar una revenja.
Però he de continuar sent fort, creient en mi mateix, continuar lluitant en les batalles que tinc obertes, en tots els fronts alhora, sense rendir-me, treient forces de l'aire i de la terra, sense defallir, per continuar creient en el que crec, i anar fins a la fi, sense excuses ni remordiments, per a aconseguir allò que vull.
Però tot i això, mai pots estar acabar d'estar preparat del tot, sempre et surt alguna sorpresa d'última hora que et tira per terra tot... pot ser simplement que passi algo que fos totalment inesperat, com una decissió equivocada en el moment en que tocava... com una decissió encertada en el moment en que no tocava, o quelcom tant absurd com el resultat d'un partit de futbol o com un comentari desafortunat del que t'assabentes en el pitjor moment.
Aquest bajon, que j am'esperava i totalment, ha acabat sent molt diferent del que m'esperava, sempre tenint sorpreses per una o altra banda.
En primer moment, perquè el final va ser gradual. En lloc de trobar-te en un moment donat que s'ha acabat tot de cop, va sent tot més escalonat... després d'acabar-se la part gran et trobes encara amb un dia extra, de regal, de tranquis, per començar-te a recuperar mentres intentes no adormir-te a la feina, amb encara una festeta per la nit, que s'acaba de seguida, que et sap a poc, però on t'ho passes al fi i al cap molt bé i trobes que no te res a envejar a la resta... i que et serveix també per a que, malgrat tot, l'endemà aquest previsible bajón ja estigui fins i tot mig superat...
T'arriba una desilusió, però la superes sense pensar-hi perquè saps que és una tonteria, la compares amb altres desilusions que has tingut que si que realment t'han afectat, però que has pogut també superar, però llavors comences a mirar-te aquestes desilusions des d'un altre punt de vista, tot per pensar-hi massa, i allò que et tornen a afectar. Et fas fort, saps que tu ets millor que tot això, saps que no has de rendir-te, que quan trobes algo que val realment la pena, has de lluitar per aconseguir-ho, encara que no sàpiguis com ho has de fer, encara que et vagis trobant una barrera rera l'altra, saps que poc a poc les pots anar superant i deixant-les enrera, i cada cop que en pases una saps que ets més a prop d'arribar a la fi... Però també veus que van apareixent noves barreres, una darrera l'altra, algunes que no t'hauries imaginat. Però tu saps que no pots defallir, que has de seguir avançant sigui com sigui, i quan t'has quedat sense res i no tens ni un puto martell per intentar fer un forat per atravessar la següent paret, encara et queden les teves ungles...
I comences a rascar i rascar, amb la intenció de fer un trau en aquesta enorme paret, fins que al cap del temps que se't fa interminable, amb les mans plenes de sang, aconsegueixes deixar-hi una escletxa, per poder veure que a l'altre costat no hi ha res més que un nombre infinit d'obstacles que encara has de sortejar, tots preparats amb l'únic objectiu de fer-te la vida impossible.
Però tu estas disposat a continuar lluitant, a no rendir-te mai, ja t'has rendit prou cops en la teva miserable vida. Et sents sol. Tot el que algun cop havia estat important per tu ha desaparegut, sempre et queda el consol que algunes de les coses que han desaparegut han sigut per a bé. Tot el que és important per a tu ara també ha desaparescut, i estas sol, però continues agafant forces, ja no saps d'on, perquè saps que no et pots rendir, que has de seguir lluitant, sigui com sigui, fins que tot s'acabi, sigui d'una o d'una altra forma.
I quan al final t'estas comnçant a alegrat d'haber, no saps com, trobat les forces per continuar aquest camí, la cosa més absurda, us comentari estúpid, aconsegueix començar una reacció en cadena que acaba altre cop tirant-te per terra i treient-le es poques esperances que et quedaven de poder-te tornar a aixecar.
Primer fins i tot rius. Et fa gràcia algo tant absurd i estúpid. Després encara rius més, però en el fons et sap greu, i t'hi vas capficant fins que al final comences a perdre la fe en la humanitat.
Se me'n fot el que diguin de mi. Se me'n fot el que pensis de mi. Se me'n fot el que algú vagi corrent a explicar coses de mi, que no li importen, a algú a qui tampoc li haurien d'importar... Però no se me'n fot que assumeixin coses de mi sense saberles... se me'n fot que sigui mentida o que sigui veritat, però no que vulguin treure una conclusió sense tenir dades. Qui sàpigui algo de mi ho pot explicar a qui vulgui, no tinc res a amagar. Qui vegi algo que faig també. Però no qui pensi algo de mi. Qui pensi algo de mi, sense saber-ho del cert, i vol anar corrent a escampar-ho als quatre vents, com a mínim hauria de venir primer a pregunta-me si està en lo cert o si s'ha equivocat. I encara em fot més si això pot involucrar altra gent, especialment si és gent que ni tant sols coneixen, especialment si és gent per qui tinc un apreci especial.
I especialment també si algo tant absurd com un comentari estúpid pot acabar perjudicant a algú, perquè això és una cosa que no es pot saber mai a priori.
Em considero una bona persona. Sempre intento fer el que em sembla correcte, sempre que puc intento ajudar els demés dins les meves capacitats. Soc del parer que la millor recompensa per una bona acció és haver-la fet. I crec en el karma, o el tal faràs tal trobaràs, o com vulguis dir-ne. Les meves accions algun dia tindran la seva recompensa, encara que jo no la busco. I de fet, ja han estat recompensades. Tinc uns amics que no mereixo. Tinc gent que se que seran al meu costat si un dia els necessito, i espero no necessitar-ho mai. Els amics que tinc, no son tants, però son el millor que podria dessitjar, cadascú a la seva manera, però cadascú aportant-me algo.
I d'enemics, en tinc ben poc, però renoi, com s'esforcen... i el problema és que estan preparats per utilitzar la mínima escusa per atacar-me i intentar fer-me mal, i algo tant absurd com un comentari estúpid, o algo tant estúpid com un comentari absurd pot acabar desencadenant una reacció en cadena, com per que algú que sap com pot fer-me mal, s'ho prengui com un atac personal per iniciar una revenja.
Però he de continuar sent fort, creient en mi mateix, continuar lluitant en les batalles que tinc obertes, en tots els fronts alhora, sense rendir-me, treient forces de l'aire i de la terra, sense defallir, per continuar creient en el que crec, i anar fins a la fi, sense excuses ni remordiments, per a aconseguir allò que vull.
dijous, 23 de febrer del 2012
La realitat supera a la ficció.
Tot té un límit.
Jo soc una persona molt pacient. Crec que gairebé tothom qui em coneix pot confirmar-ho. Hi ha haver un temps en el qual pensava que la meva paciència no tenia límits, però si que en tenia.
Aviat farà un any que la meva paciència per fi es va acabar. Però, tot i això... encara he continuat sent pacient. Com pot ser això?
Bé, vaig deixar d'esperar allò del que res no es pot esperar. Això va ser clar com l'aigua, i el temps m'ha donat la raó.
Per l'altra banda, però, vaig continuar aguantant allò que no s'ha d'aguantar. Aixi que resulta que la meva paciència, al menys en part, ha resultat ser encara més gran del que mai m'hauria pogut imaginar.
Ja no. Aquesta paciència que he tingut aguantant l'inaguantable... bé, no ho he fer per mi, sinò per altres que ho mereixen més que jo... però al final he aconseguit adonar-me que amb això estava molt equivocat. He comprovat que intentant obrar bé, al final l'únic que aconseguiria és fer-los mal.
Avui he llegit una frase que m'ha agradat: "La recompensa d'una bona acció és haver-la fet".
Aquells qui realment em coneixeu suposo que estareu d'acord amb que aquesta idea, tot i que jo mai havia aconseguit formular-la, ha estat sempre una part de la meva forma de ser. Soc d'aquell tipus de persones a qui agrada més fer un regal que rebre'l (al menys si veus que allò que tu has fet produeix una certa sensació d'alegria o d'agraïment a altri). Soc d'aquells que sempre intenta veure la part positiva de les coses i de la gent. Soc d'aquells de qui pots aconseguir el que vulguis sense haver de donar res a canvi, perquè el simple fet de saber que he fet una bona acció ja acostuma a ser per mi una recompensa enorme. Però tot i això, fins i tot aquí tinc un límit.
En quant un s'esforça per fer el millor que pot (que sempre podria ser millor, evidentment), però enlloc d'una paraula amable l'únic que rep son mostres de despreci, desagraïment, insults i amenaces, hi ha un moment en que ja no es pot anar més enllà.
I això m'afecta, com no m'ha d'afectar. Altre cop les muntanyes russes.
És evident que m'afecta. Després de les coses bones i molt bones que he tingut darrerament, tant dins de mi mateix com fora, altre cop quelcom que arremet contra mi, que intenta anorrear-me.
Per sort, ja he superat aquest nivell i tinc la certesa absoluta que soc capaç de superar aquesta sensació. Tot el que he aconseguit no es pot pas ara engegar a rodar, i una de les proves és que continuo sent capaç d'aguantar sense fumar (en els límits que jo mateix em vaig posar, es clar).
Ara mateix és un moment dur, o molt dur, però a diferència d'altres moments similars (que no tant forts) passats en el passat, ara en cap moment he deixat de veure la llum al final del túnel. De fet, ni tant sols em sembla un túnel, sinó, com a molt, un petit passatge del qual ja podria dir que en torno a ser fora.
No deixaré de lluitar per allò que vull, i no deixaré de ser com soc, estimats lectors imaginaris. I sé que això està bé.
Jo soc una persona molt pacient. Crec que gairebé tothom qui em coneix pot confirmar-ho. Hi ha haver un temps en el qual pensava que la meva paciència no tenia límits, però si que en tenia.
Aviat farà un any que la meva paciència per fi es va acabar. Però, tot i això... encara he continuat sent pacient. Com pot ser això?
Bé, vaig deixar d'esperar allò del que res no es pot esperar. Això va ser clar com l'aigua, i el temps m'ha donat la raó.
Per l'altra banda, però, vaig continuar aguantant allò que no s'ha d'aguantar. Aixi que resulta que la meva paciència, al menys en part, ha resultat ser encara més gran del que mai m'hauria pogut imaginar.
Ja no. Aquesta paciència que he tingut aguantant l'inaguantable... bé, no ho he fer per mi, sinò per altres que ho mereixen més que jo... però al final he aconseguit adonar-me que amb això estava molt equivocat. He comprovat que intentant obrar bé, al final l'únic que aconseguiria és fer-los mal.
Avui he llegit una frase que m'ha agradat: "La recompensa d'una bona acció és haver-la fet".
Aquells qui realment em coneixeu suposo que estareu d'acord amb que aquesta idea, tot i que jo mai havia aconseguit formular-la, ha estat sempre una part de la meva forma de ser. Soc d'aquell tipus de persones a qui agrada més fer un regal que rebre'l (al menys si veus que allò que tu has fet produeix una certa sensació d'alegria o d'agraïment a altri). Soc d'aquells que sempre intenta veure la part positiva de les coses i de la gent. Soc d'aquells de qui pots aconseguir el que vulguis sense haver de donar res a canvi, perquè el simple fet de saber que he fet una bona acció ja acostuma a ser per mi una recompensa enorme. Però tot i això, fins i tot aquí tinc un límit.
En quant un s'esforça per fer el millor que pot (que sempre podria ser millor, evidentment), però enlloc d'una paraula amable l'únic que rep son mostres de despreci, desagraïment, insults i amenaces, hi ha un moment en que ja no es pot anar més enllà.
I això m'afecta, com no m'ha d'afectar. Altre cop les muntanyes russes.
És evident que m'afecta. Després de les coses bones i molt bones que he tingut darrerament, tant dins de mi mateix com fora, altre cop quelcom que arremet contra mi, que intenta anorrear-me.
Per sort, ja he superat aquest nivell i tinc la certesa absoluta que soc capaç de superar aquesta sensació. Tot el que he aconseguit no es pot pas ara engegar a rodar, i una de les proves és que continuo sent capaç d'aguantar sense fumar (en els límits que jo mateix em vaig posar, es clar).
Ara mateix és un moment dur, o molt dur, però a diferència d'altres moments similars (que no tant forts) passats en el passat, ara en cap moment he deixat de veure la llum al final del túnel. De fet, ni tant sols em sembla un túnel, sinó, com a molt, un petit passatge del qual ja podria dir que en torno a ser fora.
No deixaré de lluitar per allò que vull, i no deixaré de ser com soc, estimats lectors imaginaris. I sé que això està bé.
diumenge, 19 de febrer del 2012
Les dos cares de la moneda
És allò que sempre hi ha... no només en les monedes, per descomptat, sinó arreu.
Com sol passar, aquest cap de setmana ha estat, com no, de dues cares. Una de molt i molt bona. El millor de tot. Allò que més importància té, de fet, gairebé es podria dir que és l'únic que realment és important de veritat. I això, com sempre, perfecte.
D'altra banda, doncs bé, l'altra banda. Aquesta part bona sempre ve acompanyada (al menys de moment) d'una altra part que, bé, diguem que ve carregada sempre de complicacions i dificultats, i que sempre, com a mínim, aconsegueix fer-me posar nerviós. Però mira, estic content perquè aquests nervis cada cop em van afectant menys, i amb l'optimisme que em caracteritza ;-) i dient que sempre cal buscar la part bona de tot, que sempre n'hi ha una... doncs si la part bona és tant excel·lent, que es pot dir, no hi pot haver res al mon que hi faci ombra, per més que s'intenti, encara que sigui involuntàriament amb amenaces i com sigui...
I concentrant-nos sempre en la part bona de tot, el que cal fer és mirar al futur, esperant que la part bona segueixi així de be, que la part dolenta es vagi millorant, estabilitzant, normalitzant, com vulgueu dir-ne, i mentre tant, pensar que aquesta part bona encara serà aquí durant uns dies, tornarà (per aquí o per allà) amb una certa regularitat, i quan no sigui així, pensar en les altres coses bones i molt bones que també tenim a prop.
I a més a més, avui el futbol impressionant... qui m'ho hauria hagut de dir a mi que aquest dit esport mai m'havia dit res, que acabaria aficionant-me així.
Apa, salut i força!
Com sol passar, aquest cap de setmana ha estat, com no, de dues cares. Una de molt i molt bona. El millor de tot. Allò que més importància té, de fet, gairebé es podria dir que és l'únic que realment és important de veritat. I això, com sempre, perfecte.
D'altra banda, doncs bé, l'altra banda. Aquesta part bona sempre ve acompanyada (al menys de moment) d'una altra part que, bé, diguem que ve carregada sempre de complicacions i dificultats, i que sempre, com a mínim, aconsegueix fer-me posar nerviós. Però mira, estic content perquè aquests nervis cada cop em van afectant menys, i amb l'optimisme que em caracteritza ;-) i dient que sempre cal buscar la part bona de tot, que sempre n'hi ha una... doncs si la part bona és tant excel·lent, que es pot dir, no hi pot haver res al mon que hi faci ombra, per més que s'intenti, encara que sigui involuntàriament amb amenaces i com sigui...
I concentrant-nos sempre en la part bona de tot, el que cal fer és mirar al futur, esperant que la part bona segueixi així de be, que la part dolenta es vagi millorant, estabilitzant, normalitzant, com vulgueu dir-ne, i mentre tant, pensar que aquesta part bona encara serà aquí durant uns dies, tornarà (per aquí o per allà) amb una certa regularitat, i quan no sigui així, pensar en les altres coses bones i molt bones que també tenim a prop.
I a més a més, avui el futbol impressionant... qui m'ho hauria hagut de dir a mi que aquest dit esport mai m'havia dit res, que acabaria aficionant-me així.
Apa, salut i força!
dimecres, 15 de febrer del 2012
En dias de lluvia
Come garbanzos, que diu el famos refrany...
I això a que ve? no plou pas...
Però tinc a la vista un pot que hi diu "Garbanzos" (encara que no son precissament cigrons el que hi ha a dins).
Ai que ja desvario altre cop. Potser que aprofiti avui per anar a dormir aviat, recuperar una mica de son aixi a veure si demà puc enllestir la feina que tinc pendent i afrontar el cap de setmana amb forces renovades (que tindré aqui els meus boniquets).
El cap de setmana va ser un fracas total. Vull anar a un concert i no queden entrades. M'estreno que fan la preestrana d'una película que m'interessa molt veure, i no queden entrades (i a més es converteix en la gran sensació de la Berlinale d'enguany), vaig a veure el futbol i perden... i encara un parell de petites desilusions més. Però bueno, tot superat sense problemes. Potser fins i tot puc aconseguir aquesta pelicula a temps pel proper gran event... de fet l'estrena oficial als cinemes serà a l'abril... però pel gran event tindrem altres coses a fer.
Bé, avui no estic inspirat aixi que val més que me'n vagi a dormir, que demà tinc una feina que acabar i a més haure d'anar a comprar i començar a preparar-me per fer un parell de dinarets ben bons per aquest cap de setmana :-)
Recordeu sempre que cal ser optimista, i que la força us acompanyi!
I això a que ve? no plou pas...
Però tinc a la vista un pot que hi diu "Garbanzos" (encara que no son precissament cigrons el que hi ha a dins).
Ai que ja desvario altre cop. Potser que aprofiti avui per anar a dormir aviat, recuperar una mica de son aixi a veure si demà puc enllestir la feina que tinc pendent i afrontar el cap de setmana amb forces renovades (que tindré aqui els meus boniquets).
El cap de setmana va ser un fracas total. Vull anar a un concert i no queden entrades. M'estreno que fan la preestrana d'una película que m'interessa molt veure, i no queden entrades (i a més es converteix en la gran sensació de la Berlinale d'enguany), vaig a veure el futbol i perden... i encara un parell de petites desilusions més. Però bueno, tot superat sense problemes. Potser fins i tot puc aconseguir aquesta pelicula a temps pel proper gran event... de fet l'estrena oficial als cinemes serà a l'abril... però pel gran event tindrem altres coses a fer.
Bé, avui no estic inspirat aixi que val més que me'n vagi a dormir, que demà tinc una feina que acabar i a més haure d'anar a comprar i començar a preparar-me per fer un parell de dinarets ben bons per aquest cap de setmana :-)
Recordeu sempre que cal ser optimista, i que la força us acompanyi!
diumenge, 5 de febrer del 2012
10 anys
Sehr geehrte Damen und Herren,
ara ja passem de les dotze de la nit i per tant ja és diumenge dia 5, però, tècnicament ahir, el 4 de febrer de 2012, va fer deu anys que vaig iniciar un viatge, en un cotxe carregat fins al capdamunt, sortint de Lleida, en direcció a Berlin, en una travessia que va durar dos dies, per arribar a un objectiu que porta ja durant deu anys.
Vaig anar-hi per un periode de tres anys que es podien allargar, i vaja si s'han allargat.
In dieser sogenannte Stadt hi he passat èpoques molt bones, i també altres de molt dolentes. Aqui he trobat ? aconseguit? fet? les dues millors coses que hi ha en la meva vida, i també les he perdut. Bé, no exactament, però ara els tinc lluny, als meus nens que son el que més m'estimo del mon. Per sort, gràcies a les tecnologies puc estar amb ells una estoneta cada dia, i també els aniré veient en personeta de tant en quant. Amb molta menys feqüència de la que voldria, però els aniré veient, i és d'esperar que a la llarga vagi tot millorant i més endavant puguin passar amb mi temporades més llargues.
M'estimo aquesta ciutat que tant bé m'ha acollit. M'agrada el seu fred al que ja estic acostumat (de fet, la calor sempre m'ha causat més problemes que el fred), i em posa de molt bon rotllo veure que ha nevat. Després d'una setmana dolenta, divendres al matí quan vaig mirar per la finestra i ho vaig veure tot blanquet ja se'm va començar a arreglar tot.
He comprovat que tinc amics. Alguns d'ells son d'abans, amb qui he continuat mantenint relació durant tots aquests anys. Alguns altres son d'abans o molt abans, amb qui havia perdut la relació i l'he tornat a retrobar. D'altres son nous. Però tots son magnífics. He de reconèixer que he tingut molta sort amb els meus amics, que tinc amics de veritat, cadascun d'ells diferent, però tots únics i inigualables.
Estic content altre cop, i això està molt bé, no? vaig tenir una mica de bajon aquesta setmana, especialment dimarts i dimecres, dijous ja estava millor i divendres totalment recuperat. Tant que divendres al matí al arribar a la feina el meu company de despatx em va preguntar si hi havia hagut (i guanyat) un altre Barça-Madrid...
I és que estar content senta bé, no creieu? he superat amb èxit aquest petit sotrac. Continuo sense fumar, sense menjar compulsivament per evitar fumar, estic altre cop aprimant-me una mica (que si un dia torno a dir a la feina que pesso 70 kilos el cabrón del Heinz no em contesti rient amb un "si, a la lluna...").
Torno a estar content i animat, amb ganes de fer coses. Segueixo amb la idea de fer una trobada mensual de catalansaberlin, anant-hi mentalitzat per si de cas no es presenta ningú, però s'ha de ser constant i mantenir-se ferm quan es vol dur a cap alguna cosa. Mmm, i això vol dir que la propera haurà de ser imminent si la vull fer al febrer perquè els dos darrers caps de setmana tindré aqui els meus nens, i tot i que podria anar a la trobada igualment després quan ells ja dormen, seran de vacances i aniran a dormir més tard que de costum... crec que és millor fer la trobada quan no siguin aqui i aixi poder com a mínim ser puntual. Bé, ja ho acabaré de decidir...
I com no, ilusionat altre cop amb la calçotada. L'any passat va ser la primera que vaig organitzar jo tot sol, i només vaig tenir al final dos convidats de fora, però va ser magnífica. Aquest any, bé, n'hi ha que m'han assegurat que venen però encara han de comprar els bitllets. Si com diuen els compren dilluns, llavors tindré ja 5 convidats assegurats, 4 d'ells portadors de calçots. 6 de possibles. Encara he de parlar amb els 2 de Lleida que podrien venir. Per si de cas no hi conto, però tot podria ser.
El que si que se segur és que m'ho passaré molt bé per la calçotada, i no serà per les cebes, ni per la salsa, ni per la cervesa, ni per la juerga. Serà pels meus amics, per la gent amb qui estaré, per la gent que m'estimo, a tots de forma diferent, però a tots us estimo.
Dos cigalons de baileys a la vostra salut!
Ah, i a la persona que he descobert avui que llegia això sense ser un lector imaginari... Com ja t'he dit, si fos algo privat no ho posaria a internet, però no ho diguis a ningú que si sapigués que algú ho llegeix em faria vergonya. Tu ets diferent (ara has de fer el gesto del frontal tot dient: "me resplandecen las manos")
ara ja passem de les dotze de la nit i per tant ja és diumenge dia 5, però, tècnicament ahir, el 4 de febrer de 2012, va fer deu anys que vaig iniciar un viatge, en un cotxe carregat fins al capdamunt, sortint de Lleida, en direcció a Berlin, en una travessia que va durar dos dies, per arribar a un objectiu que porta ja durant deu anys.
Vaig anar-hi per un periode de tres anys que es podien allargar, i vaja si s'han allargat.
In dieser sogenannte Stadt hi he passat èpoques molt bones, i també altres de molt dolentes. Aqui he trobat ? aconseguit? fet? les dues millors coses que hi ha en la meva vida, i també les he perdut. Bé, no exactament, però ara els tinc lluny, als meus nens que son el que més m'estimo del mon. Per sort, gràcies a les tecnologies puc estar amb ells una estoneta cada dia, i també els aniré veient en personeta de tant en quant. Amb molta menys feqüència de la que voldria, però els aniré veient, i és d'esperar que a la llarga vagi tot millorant i més endavant puguin passar amb mi temporades més llargues.
M'estimo aquesta ciutat que tant bé m'ha acollit. M'agrada el seu fred al que ja estic acostumat (de fet, la calor sempre m'ha causat més problemes que el fred), i em posa de molt bon rotllo veure que ha nevat. Després d'una setmana dolenta, divendres al matí quan vaig mirar per la finestra i ho vaig veure tot blanquet ja se'm va començar a arreglar tot.
He comprovat que tinc amics. Alguns d'ells son d'abans, amb qui he continuat mantenint relació durant tots aquests anys. Alguns altres son d'abans o molt abans, amb qui havia perdut la relació i l'he tornat a retrobar. D'altres son nous. Però tots son magnífics. He de reconèixer que he tingut molta sort amb els meus amics, que tinc amics de veritat, cadascun d'ells diferent, però tots únics i inigualables.
Estic content altre cop, i això està molt bé, no? vaig tenir una mica de bajon aquesta setmana, especialment dimarts i dimecres, dijous ja estava millor i divendres totalment recuperat. Tant que divendres al matí al arribar a la feina el meu company de despatx em va preguntar si hi havia hagut (i guanyat) un altre Barça-Madrid...
I és que estar content senta bé, no creieu? he superat amb èxit aquest petit sotrac. Continuo sense fumar, sense menjar compulsivament per evitar fumar, estic altre cop aprimant-me una mica (que si un dia torno a dir a la feina que pesso 70 kilos el cabrón del Heinz no em contesti rient amb un "si, a la lluna...").
Torno a estar content i animat, amb ganes de fer coses. Segueixo amb la idea de fer una trobada mensual de catalansaberlin, anant-hi mentalitzat per si de cas no es presenta ningú, però s'ha de ser constant i mantenir-se ferm quan es vol dur a cap alguna cosa. Mmm, i això vol dir que la propera haurà de ser imminent si la vull fer al febrer perquè els dos darrers caps de setmana tindré aqui els meus nens, i tot i que podria anar a la trobada igualment després quan ells ja dormen, seran de vacances i aniran a dormir més tard que de costum... crec que és millor fer la trobada quan no siguin aqui i aixi poder com a mínim ser puntual. Bé, ja ho acabaré de decidir...
I com no, ilusionat altre cop amb la calçotada. L'any passat va ser la primera que vaig organitzar jo tot sol, i només vaig tenir al final dos convidats de fora, però va ser magnífica. Aquest any, bé, n'hi ha que m'han assegurat que venen però encara han de comprar els bitllets. Si com diuen els compren dilluns, llavors tindré ja 5 convidats assegurats, 4 d'ells portadors de calçots. 6 de possibles. Encara he de parlar amb els 2 de Lleida que podrien venir. Per si de cas no hi conto, però tot podria ser.
El que si que se segur és que m'ho passaré molt bé per la calçotada, i no serà per les cebes, ni per la salsa, ni per la cervesa, ni per la juerga. Serà pels meus amics, per la gent amb qui estaré, per la gent que m'estimo, a tots de forma diferent, però a tots us estimo.
Dos cigalons de baileys a la vostra salut!
Ah, i a la persona que he descobert avui que llegia això sense ser un lector imaginari... Com ja t'he dit, si fos algo privat no ho posaria a internet, però no ho diguis a ningú que si sapigués que algú ho llegeix em faria vergonya. Tu ets diferent (ara has de fer el gesto del frontal tot dient: "me resplandecen las manos")
dijous, 2 de febrer del 2012
Collons, quin fred!
Avui me n'he anat a veure el futbol por ahi. Necessitava desfogar-me un amica després del dia que vaig passar ahir, i anar a veure el futbol sempre va bé per això. Però buff... al sortir ho he passat una mica malament. -11 graus, i el problema és que no m'ho esperava (de dia, com que ha fet sol, s'estava prou bé però ara a la nit... quin fred!)
Per sort avui he tingut un dia millor. A la feina han sortit unes quantes coses noves, aixi que no he tingut temps d'avorrir-me, que sempre va bé. Si m'avorreixo em posso a pensar massa moltes vegades, i això acostuma a no ser massa bó.
Hi havia bastanta gent mirant el futbol avui, però bàsicament he estat parlant amb el Jordi, per variar, i amb un altre noi, de Lleida casualment, que ja no recordo com es diu, però que s'ha interessat per venir, potser, a la calçotada. No sap si encara serà a Berlin llavors, ja veurem si me'l vaig trobant més de tant en quant.
Per altra banda, crec que al final si que intentaré muntar trobades regulars de catalansaberlin. Una trobada mensual no estaria malament per començar, i m'agradaria muntar-ho en una data fixa, tot i que en aquest moment això pot ser una mica més difícil. Potser podria decidir-me pel segon divendres de cada mes, si es converteix en algo aixi regular espero que a poc a poc s'hi vagi apuntant gent. Ja veurem. En tot cas, intentaré anunciar-ho amb una mica més d'antelació. I ser puntual (tot i que ja sabeu tots que en condicions normals acostumo a ser-ne molt de puntual).
I per segon dia consecutiu afirmo: escriure aqui em va bé. Al tornar a casa, altre cop em trobo amb missatges "agradables" al meu correu. Però amb l'estona d'escriure això ja estan superats. També és que jo he millorat i no m'afecten com abans, per sort cada dia m'afecten menys, i potser és també perquè per fi es comença a adonar de com està la situació en realitat i que no hi ha res a fer. Arribo a dubtar que se n'adoni mai, però d'altra banda tinc la impressió que si que comença a fer-ho. Jo més clar ja no li puc dir.
En tot cas, l'important és que no m'afecta. Em fa por com pugui afectar-los a ells, això si, pero suposo que el que vegin que a mi no m'afecta i poder-los donar la meva versió amb tranquilitat només pot ser bo.
Vinga, ja he fet la meva "teràpia" d'avui, i veig que se m'ha fet tard. Volia encara acabar una coseta abans d'anar a dormir, però la veritat és que estic cansadet, aixi que millor que descansi, intentaré llevar-me demà ben aviat per acabar-ho abans d'anar a treballar i aixi poder deixar una altra cosa aparcada i intentar tenir una època seguida de tranquilitat, a veure si aconsegueixo entre setmana dormir una quantitat respectable d'hores.
Per sort avui he tingut un dia millor. A la feina han sortit unes quantes coses noves, aixi que no he tingut temps d'avorrir-me, que sempre va bé. Si m'avorreixo em posso a pensar massa moltes vegades, i això acostuma a no ser massa bó.
Hi havia bastanta gent mirant el futbol avui, però bàsicament he estat parlant amb el Jordi, per variar, i amb un altre noi, de Lleida casualment, que ja no recordo com es diu, però que s'ha interessat per venir, potser, a la calçotada. No sap si encara serà a Berlin llavors, ja veurem si me'l vaig trobant més de tant en quant.
Per altra banda, crec que al final si que intentaré muntar trobades regulars de catalansaberlin. Una trobada mensual no estaria malament per començar, i m'agradaria muntar-ho en una data fixa, tot i que en aquest moment això pot ser una mica més difícil. Potser podria decidir-me pel segon divendres de cada mes, si es converteix en algo aixi regular espero que a poc a poc s'hi vagi apuntant gent. Ja veurem. En tot cas, intentaré anunciar-ho amb una mica més d'antelació. I ser puntual (tot i que ja sabeu tots que en condicions normals acostumo a ser-ne molt de puntual).
I per segon dia consecutiu afirmo: escriure aqui em va bé. Al tornar a casa, altre cop em trobo amb missatges "agradables" al meu correu. Però amb l'estona d'escriure això ja estan superats. També és que jo he millorat i no m'afecten com abans, per sort cada dia m'afecten menys, i potser és també perquè per fi es comença a adonar de com està la situació en realitat i que no hi ha res a fer. Arribo a dubtar que se n'adoni mai, però d'altra banda tinc la impressió que si que comença a fer-ho. Jo més clar ja no li puc dir.
En tot cas, l'important és que no m'afecta. Em fa por com pugui afectar-los a ells, això si, pero suposo que el que vegin que a mi no m'afecta i poder-los donar la meva versió amb tranquilitat només pot ser bo.
Vinga, ja he fet la meva "teràpia" d'avui, i veig que se m'ha fet tard. Volia encara acabar una coseta abans d'anar a dormir, però la veritat és que estic cansadet, aixi que millor que descansi, intentaré llevar-me demà ben aviat per acabar-ho abans d'anar a treballar i aixi poder deixar una altra cosa aparcada i intentar tenir una època seguida de tranquilitat, a veure si aconsegueixo entre setmana dormir una quantitat respectable d'hores.
dimarts, 31 de gener del 2012
Altre cop muntanyes russes
M'agradaria saber que passa. De vegades em sento com si m'haguessin prohibit ser feliç. Estic en un constant pujar i baixar emocional, i sembla que cada cop que aconsegueixo estar una mica bé, només cal esperar per tornar a un moment de "bajón".
Al menys, sembla que això es dona amb menys regularitat, s'ha de ser sempre optimista... però és que, com més bé em trobo, "mas dura será la caida" que diuen.
Aquest darrer cap de setmana he estat molt bé. Ha estat un cap de setmana bastant estrany, rar, però es miri com es miri, especial i bo. Auf jeden fall wunderbar. He fet coses diferents al que faig normalment, i m'ho he passat molt bé.
Des que vaig començar a escriure aqui certs pensaments per als meus lectors imaginaris, sempre he intentat ser possitiu, i tal com deia al darrer post, tal com s'ha d'entendre, vull que aquesta actitud positiva creixi, es faci sobretot més activa. Em vaig proposar algunes coses. En una estic progressant molt bé, estic content i orgullos de mi mateix. En altres aspectes, veig que encara em falta per aconseguir fer amb normalitat certes coses que haurien de ser ben normals.
Lo important crec que és doncs ara no defallir. Maximitzar els triomfs i minimitzar les derrotes (que no olvidarles) per dir-ho d'alguna manera.
M'està anant bé poder escriure tot això. Em serveix, d'alguna manera per desfogar-me i treure'm de dins els fantasmes que m'han fet passar avui tant mal dia.
No he estat capaç de fer tot allò que volia. Ara m'he d'enfonsar? no, de cap manera. El que s'ha de fer és alçar el cap, mirar amunt cap endavant, i tornar-hi, amb més força i decissió encara. Espero ser-hi a temps, i si noto que em flaquejen les forces, treure'n de noves d'allà on sigui.
Si he deixat escapar alguna bona oportunitat, doncs costarà més esforç, però no per això m'he de rendir. Ja ho he fet en altres ocasions, i la més clara és l'actual. Vaig deixar escapar i no en una sino en dues ocasions, una bona oportunitat per deixar de fumar. Quan tot era ja molt fàcil, vaig caure. Tot i això, ara mateix, tot i que les condicions, per motius diversos, son molt més difícils, estic convençut que acabaré aquesta empresa amb molt més èxit. En només dues setmanes i mitja ja he tingut varies dures proves, que he aconseguit superar amb èxit (inclos el "bajon" d'avui), i ho puc agafar com a referència.
Del que em serveixen aquests "bajons" també, és per reafirmar-me. Si ho puc superar (i com ja he dit, en el temps que porto escribint aquesta entrada ja crec que he fet una gran millora), això em dona forces. Em mostra que si, que puc, i per tant, si en algun moment no he pogut fer alguna de les coses que hauria volgut fer, que hauria hagut de fer, no ho hem de donar per perdut. Hem de lluitar per aconseguir-ho, per aconseguir una altra oportunitat per intentar allò que no vam ser capaços de fer. I encara que aquesta propera oportunitat sigui en unes condicions pitjors, ara estem reformats, superats...
Soc capaç, puc tornar a ser altre cop tal com vull ser, en tots els sentits. I puc comprovar que he millorat molt. Encara em falta una mica, encara no estic recuperat del tot, però mirant en global, estic fent un bon progrés. He de fer el que sigui per tornar a intentar això que vull i que encara se m'escapa, i estic segur que puc aconseguir-ho.
Lectors imaginaris, de totes formes, desitjeu-me sort!
Al menys, sembla que això es dona amb menys regularitat, s'ha de ser sempre optimista... però és que, com més bé em trobo, "mas dura será la caida" que diuen.
Aquest darrer cap de setmana he estat molt bé. Ha estat un cap de setmana bastant estrany, rar, però es miri com es miri, especial i bo. Auf jeden fall wunderbar. He fet coses diferents al que faig normalment, i m'ho he passat molt bé.
Des que vaig començar a escriure aqui certs pensaments per als meus lectors imaginaris, sempre he intentat ser possitiu, i tal com deia al darrer post, tal com s'ha d'entendre, vull que aquesta actitud positiva creixi, es faci sobretot més activa. Em vaig proposar algunes coses. En una estic progressant molt bé, estic content i orgullos de mi mateix. En altres aspectes, veig que encara em falta per aconseguir fer amb normalitat certes coses que haurien de ser ben normals.
Lo important crec que és doncs ara no defallir. Maximitzar els triomfs i minimitzar les derrotes (que no olvidarles) per dir-ho d'alguna manera.
M'està anant bé poder escriure tot això. Em serveix, d'alguna manera per desfogar-me i treure'm de dins els fantasmes que m'han fet passar avui tant mal dia.
No he estat capaç de fer tot allò que volia. Ara m'he d'enfonsar? no, de cap manera. El que s'ha de fer és alçar el cap, mirar amunt cap endavant, i tornar-hi, amb més força i decissió encara. Espero ser-hi a temps, i si noto que em flaquejen les forces, treure'n de noves d'allà on sigui.
Si he deixat escapar alguna bona oportunitat, doncs costarà més esforç, però no per això m'he de rendir. Ja ho he fet en altres ocasions, i la més clara és l'actual. Vaig deixar escapar i no en una sino en dues ocasions, una bona oportunitat per deixar de fumar. Quan tot era ja molt fàcil, vaig caure. Tot i això, ara mateix, tot i que les condicions, per motius diversos, son molt més difícils, estic convençut que acabaré aquesta empresa amb molt més èxit. En només dues setmanes i mitja ja he tingut varies dures proves, que he aconseguit superar amb èxit (inclos el "bajon" d'avui), i ho puc agafar com a referència.
Del que em serveixen aquests "bajons" també, és per reafirmar-me. Si ho puc superar (i com ja he dit, en el temps que porto escribint aquesta entrada ja crec que he fet una gran millora), això em dona forces. Em mostra que si, que puc, i per tant, si en algun moment no he pogut fer alguna de les coses que hauria volgut fer, que hauria hagut de fer, no ho hem de donar per perdut. Hem de lluitar per aconseguir-ho, per aconseguir una altra oportunitat per intentar allò que no vam ser capaços de fer. I encara que aquesta propera oportunitat sigui en unes condicions pitjors, ara estem reformats, superats...
Soc capaç, puc tornar a ser altre cop tal com vull ser, en tots els sentits. I puc comprovar que he millorat molt. Encara em falta una mica, encara no estic recuperat del tot, però mirant en global, estic fent un bon progrés. He de fer el que sigui per tornar a intentar això que vull i que encara se m'escapa, i estic segur que puc aconseguir-ho.
Lectors imaginaris, de totes formes, desitjeu-me sort!
dijous, 12 de gener del 2012
Investigant l'orgó
L'orgó. Imagino que pocs ho coneixereu per aquest nom (jo mai ho havia sentit abans en català), però és ben fàcil que n'hagueu sentit a parlar d'alguna altra forma. Per als frikis com jo, "la Força" tal com va ser descrita en la original pelicula de "Star Wars" (molts anys abans que en Lucas aconseguís arruinar-ho tot amb la segona trilogia) és una bona aproximació. Una força vital que ens rodeja, que emana de tots els essers vivents, una vissió mística del "tot" que ens envolta i del que formem part.
L'orgó, a més a més, està present, sota diversos i variats noms, en tota mena de cultures i creences, i és tant allò que ens guia, com allò que pot ser guiat per nosaltres mateixos per tal d'assolir una fi. En paraules (mal traduïdes) del propi Lord Vader, "la possibilitat de fer explotar un planeta està molt bé, però no és res comparat amb la immensitat de la Força".
El descobridor/inventor/imaginador/escriptor/descriptor (trieu el que preferiu) de l'orgó fins i tot va fer una màquina, que utilitzant aquest podia fer canviar les condicions climàtiques. Això no és res nou. De molts es conegut el fet (sigui real o imaginari) que n'hi ha prou amb una concentració d'una gran quantitat de gent en un lloc, tots dessitjant que faci sol, per a que faci sol. I aquesta creença és, com deia abans, universal. No només les comunitats de hippies pensen aixi, sinò que el mateix principi es pot aplicar a la famosa "dansa de la pluja" dels indis americans, com a les processons i pregaries darrera una icona religiosa per demanar-li millors condicions climàtiques per la collita.
La "llei de l'atracció" que tant de moda va estar fa pocs anys, pot definir-se fàcilment com una de les aplicacions, o conseqüències, de l'orgó, doncs de l'únic que es tracta és d'aconseguir canalitzar el nostre orgó adequadament.
Bé, tot això ho vaig començar a escriure ahir i em vaig quedar a mitges... i com que he perdut el fil, doncs resumirem: tant si en diem orgó, com chi, com Força, com si ens aixequem ben aviat al matí, podem ser capaços de qualsevol cosa.
I avui és un dia tant bo com qualsevol altre per començar. I si algú vol saber com m'ha anat, doncs que m'ho pregunti.
L'orgó, a més a més, està present, sota diversos i variats noms, en tota mena de cultures i creences, i és tant allò que ens guia, com allò que pot ser guiat per nosaltres mateixos per tal d'assolir una fi. En paraules (mal traduïdes) del propi Lord Vader, "la possibilitat de fer explotar un planeta està molt bé, però no és res comparat amb la immensitat de la Força".
El descobridor/inventor/imaginador/escriptor/descriptor (trieu el que preferiu) de l'orgó fins i tot va fer una màquina, que utilitzant aquest podia fer canviar les condicions climàtiques. Això no és res nou. De molts es conegut el fet (sigui real o imaginari) que n'hi ha prou amb una concentració d'una gran quantitat de gent en un lloc, tots dessitjant que faci sol, per a que faci sol. I aquesta creença és, com deia abans, universal. No només les comunitats de hippies pensen aixi, sinò que el mateix principi es pot aplicar a la famosa "dansa de la pluja" dels indis americans, com a les processons i pregaries darrera una icona religiosa per demanar-li millors condicions climàtiques per la collita.
La "llei de l'atracció" que tant de moda va estar fa pocs anys, pot definir-se fàcilment com una de les aplicacions, o conseqüències, de l'orgó, doncs de l'únic que es tracta és d'aconseguir canalitzar el nostre orgó adequadament.
Bé, tot això ho vaig començar a escriure ahir i em vaig quedar a mitges... i com que he perdut el fil, doncs resumirem: tant si en diem orgó, com chi, com Força, com si ens aixequem ben aviat al matí, podem ser capaços de qualsevol cosa.
I avui és un dia tant bo com qualsevol altre per començar. I si algú vol saber com m'ha anat, doncs que m'ho pregunti.
divendres, 30 de desembre del 2011
Aibó aibó andando a trabajar
No.
No em dona la puta gana.
Però que collons s'ha pensat la humanitat?
No necessito pas que en Krishna em mossegui en llavi. No estas entenent res
O fins i tot el doble, res de res.
A la meva ex no l'he vist mes? nonono, no em caniviis de tema.
Estem traumatitzats, estem aletargats, estem esterilitzats, estem mutilats, estem preocupats, estem desesperats, estem conceptats, estem neoprenats, estem hipocloritzats, estem allitats, estem nohosuperats, estem desmoralitzats, estem pormenoritzats, estem transportats, estem immoralitzats, estem deslubricats, estem criticats, estem enfonsats, estem estiuejats, estem antrats, estem etzeterats.
El gegant del pi, ara balla, ara balla,
el gegant del pi, ara balla pel camí.
El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla,
el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat.
Baixant de la font del gat, una noia i un soldat.
I qui no ho entengui, o estigui condicionat pel medi, és lliure de preguntar.
No em dona la puta gana.
Però que collons s'ha pensat la humanitat?
No necessito pas que en Krishna em mossegui en llavi. No estas entenent res
O fins i tot el doble, res de res.
A la meva ex no l'he vist mes? nonono, no em caniviis de tema.
Estem traumatitzats, estem aletargats, estem esterilitzats, estem mutilats, estem preocupats, estem desesperats, estem conceptats, estem neoprenats, estem hipocloritzats, estem allitats, estem nohosuperats, estem desmoralitzats, estem pormenoritzats, estem transportats, estem immoralitzats, estem deslubricats, estem criticats, estem enfonsats, estem estiuejats, estem antrats, estem etzeterats.
El gegant del pi, ara balla, ara balla,
el gegant del pi, ara balla pel camí.
El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla,
el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat.
Baixant de la font del gat, una noia i un soldat.
I qui no ho entengui, o estigui condicionat pel medi, és lliure de preguntar.
divendres, 29 d’abril del 2011
La necessitat de crear
És molt important tenir-la en conte.
No heu tingut mai aquesta impressió, aquesta necessitat de no només consumir allò que ens donen (i no parlo només de coses físiques com menjar o atuells diversos, sinó també d'allò eteri, com música, veu, text, imatge, etc).
L'altre dia parlava de les meves obsessions. Una que he tingut des de sempre és la de crear.
En una conferència que vaig escoltar fa poc, la persona en qüestió feia una comparació entre els playmobils i els legos, i s'arribava a la conclusió que tot un tipus determinat de gent (entre els quals m'incloc) havien preferit, preferien i preferirien els legos, precissament per això que comento, perquè els legos oferien la possibilitat de crear.
Sempre podies limitar-te als models d'exemple, però ningú feia això, no? A mi, personalment, tot i que m'agradaba molt fer els models, el que més m'agradava era inventar els meus propis. A base d'una sèrie de blocs quadrats, construïr alguna cosa nova. Tot el sector de gent a qui la conferència anava dirigida (tots relacionats amb les tecnologies de la informació) coincidien en això.
No heu tingut mai aquesta impressió, aquesta necessitat de no només consumir allò que ens donen (i no parlo només de coses físiques com menjar o atuells diversos, sinó també d'allò eteri, com música, veu, text, imatge, etc).
L'altre dia parlava de les meves obsessions. Una que he tingut des de sempre és la de crear.
En una conferència que vaig escoltar fa poc, la persona en qüestió feia una comparació entre els playmobils i els legos, i s'arribava a la conclusió que tot un tipus determinat de gent (entre els quals m'incloc) havien preferit, preferien i preferirien els legos, precissament per això que comento, perquè els legos oferien la possibilitat de crear.
Sempre podies limitar-te als models d'exemple, però ningú feia això, no? A mi, personalment, tot i que m'agradaba molt fer els models, el que més m'agradava era inventar els meus propis. A base d'una sèrie de blocs quadrats, construïr alguna cosa nova. Tot el sector de gent a qui la conferència anava dirigida (tots relacionats amb les tecnologies de la informació) coincidien en això.
dimecres, 27 d’abril del 2011
Que passa amb les meves obsessions?
Hi ha haver una època en que en vaig tenir unes quantes.
De sobte un dia, sense més ni més, van desaparèixer. Bé, de fet no va ser així, van desaparèixer per una sèrie de motius i circumstàncies variades, que ara no venen al cas. I casualment, la desaparició d'aquestes obsessions va coincidir amb el que podria anomenar l'inici de la meva "època daurada".
De fet, encara en vaig tenir una, però petita i curta, que va ser resolta ràpidament. Per casualitats o coincidències? qui sap, però resolta en tot cas.
I ara? han passat anys i panys. La "època daurada" es va acabar. Vaig passar llarg temps en que vaig estar molt millor encara que en la "època daurada", i també temps en que he estat molt pitjor... I ara que?
Ara he passat una època de molts altibaixos, muntanyes russes, pujant i baixant perquè si (podrit destí), i recents fets m'han fet pensar altre cop tal com pensaba abans, com ja casi havia olvidat.
Però... als albors d'una nova "època daurada"... tornen les obsessions. Alguna de molt forta, altres de més fluixes, però ara ja hi tinc experiència... i sé que les puc superar.
Em costarà més o menys, això ja ho veurem, depen de moltes circumstàncies, no només de mi mateix, però amb mi mateix en tinc prou per superarles (potser amb més dificultats).
Tal com deia en Josmar al seu gran hit "superfort", ja he deixat de ser tímid, he descobert la veritat, soc un home sense límits, ara m'he desmelenat...
ja no li tinc poc a fer el ridícul, ni a ser políticament incorrecte.
Vaig tenir un somni estrany l'altra nit, vaig saber a més que estava somiant així que vaig intentar redirigir-lo, però no és tant fàcil, necessito més pràctica. No vaig aconseguir que el transcurs del somni fos quin jo volia, però tot i això he de reconèixer que vaig aconseguir algunes fites notables... ara me'n ric pensant-hi.
Bé, demà m'hauria d'aixecar més aviat que de costum (coses de feina) així que dubto que pugui continuar el somni allà on es va quedar. Si ho aconsegueixo suposo que en deixaré constància aqui, tot i que és realment complicat d'explicar. Una mica massa psicodèlic, fins i tot per a mi mateix, però bé, això és el que hi ha.
I quant a les obsessions, crec que puc acomplir-ne al menys una d'elles. No em queden gaires dies de plaç per a fer-ho, però la feina està començada i tot i no tenir una idea clara de com fer-ho, alguna petita cosa si que se'm va acudint. I si aconsegueixo complir aquesta obsessió, em facilitarà, i molt, aconseguir també alguna de les altres... val més que no em posi a fer com al conte de la lletera per si de cas.
Apa, siau i bona nit, que ja va tocant.
De sobte un dia, sense més ni més, van desaparèixer. Bé, de fet no va ser així, van desaparèixer per una sèrie de motius i circumstàncies variades, que ara no venen al cas. I casualment, la desaparició d'aquestes obsessions va coincidir amb el que podria anomenar l'inici de la meva "època daurada".
De fet, encara en vaig tenir una, però petita i curta, que va ser resolta ràpidament. Per casualitats o coincidències? qui sap, però resolta en tot cas.
I ara? han passat anys i panys. La "època daurada" es va acabar. Vaig passar llarg temps en que vaig estar molt millor encara que en la "època daurada", i també temps en que he estat molt pitjor... I ara que?
Ara he passat una època de molts altibaixos, muntanyes russes, pujant i baixant perquè si (podrit destí), i recents fets m'han fet pensar altre cop tal com pensaba abans, com ja casi havia olvidat.
Però... als albors d'una nova "època daurada"... tornen les obsessions. Alguna de molt forta, altres de més fluixes, però ara ja hi tinc experiència... i sé que les puc superar.
Em costarà més o menys, això ja ho veurem, depen de moltes circumstàncies, no només de mi mateix, però amb mi mateix en tinc prou per superarles (potser amb més dificultats).
Tal com deia en Josmar al seu gran hit "superfort", ja he deixat de ser tímid, he descobert la veritat, soc un home sense límits, ara m'he desmelenat...
ja no li tinc poc a fer el ridícul, ni a ser políticament incorrecte.
Vaig tenir un somni estrany l'altra nit, vaig saber a més que estava somiant així que vaig intentar redirigir-lo, però no és tant fàcil, necessito més pràctica. No vaig aconseguir que el transcurs del somni fos quin jo volia, però tot i això he de reconèixer que vaig aconseguir algunes fites notables... ara me'n ric pensant-hi.
Bé, demà m'hauria d'aixecar més aviat que de costum (coses de feina) així que dubto que pugui continuar el somni allà on es va quedar. Si ho aconsegueixo suposo que en deixaré constància aqui, tot i que és realment complicat d'explicar. Una mica massa psicodèlic, fins i tot per a mi mateix, però bé, això és el que hi ha.
I quant a les obsessions, crec que puc acomplir-ne al menys una d'elles. No em queden gaires dies de plaç per a fer-ho, però la feina està començada i tot i no tenir una idea clara de com fer-ho, alguna petita cosa si que se'm va acudint. I si aconsegueixo complir aquesta obsessió, em facilitarà, i molt, aconseguir també alguna de les altres... val més que no em posi a fer com al conte de la lletera per si de cas.
Apa, siau i bona nit, que ja va tocant.
diumenge, 24 d’abril del 2011
Molt millor és fer el ridícul
Que deixar de fer alguna cosa per por a fer el ridícul.
I quan un ha fet el rídicul tantes vegades, ve d'una més?, de veritat?
Que té de dolent fer el ridícul? res! i si se'n riuen de tu, doncs endavant. El dret a fer el ridícul és important també.
I quan un ha fet el rídicul tantes vegades, ve d'una més?, de veritat?
Que té de dolent fer el ridícul? res! i si se'n riuen de tu, doncs endavant. El dret a fer el ridícul és important també.
dissabte, 23 d’abril del 2011
Els ulls em fan pampallugues
O potser és el monitor del meu ordinador que s'està tornant tonto?
No, sembla que son els meus ulls, doncs si giro el cap les pampallugues es mouen al mateix ritme, i seguint la mateixa direcció.
No, sembla que son els meus ulls, doncs si giro el cap les pampallugues es mouen al mateix ritme, i seguint la mateixa direcció.
Avui estrenem bloc
En el dia de Sant Jordi, dia que habitualment s'empra per apoderar-se d'algun(s) nou(s) llibre(s), adaptarem les tradicions i començarem, no només a llegir, sinò també a escriure.
No espero que ningú més que jo mateix llegeixi aquest bloc, però si algú vol fer-ho, n'és benvingut. Aqui hi podreu trobar els meus desvaris, paranoies, fantasies, imaginacions i records.
He passat una mala època, de la que espero acabar de sortir-ne en breu, i per això m'he de desfogar. He d'expresar el que penso i sento, ni que sigui només per mi mateix, i he de crear quelcom. El que sigui. Imatges, sons, paraules, funcions, el què no importa, només importa el fet.
Estava sol dins la companyia, i no vull que sigui més així, Molt millor estar acompanyat dins la solitud. Tot consisteix, suposo, en aprendre altre cop en veure sempre l'ampolla mig plena.
Recentment he pogut comprovar que encara tinc amics, i no només això, sinò que també he pogut comprobar que aquests amics que tinc, tant aquells amb qui encara mantenia algun contacte, com els que havia perdut molts anys enllà i amb els quals he tornat a retrobar una relació, son molt millors del que m'hauria pogut esperar. Tant si la relació amb aquests nou retrobats és molt similar a la que era fa anys, com si és molt diferent a la que va ser antany, ara és gairebé immillorable, però tot i això s'haurà d'intentar sempre encara de millorar.
Prou amb els fantasmes. En el mon hi ha coses bones i dolentes, però les bones, si les sabem apreciar, sempre podran superar les dolentes. És questió de no deixar-se anorrear i tornar a ser un mateix. Oblidar les pors i adonar-se que, altre cop, com en una època gairebé oblidada, tot es pot fer, sense límits imposat artificialment per circunstàncies que sempre es poden canviar.
No vull que les orenetes facin niu als meus cabells.
I si algú se'n riu de mi, al menys hauré provocat una alegria. A la merda tot el que ens pugui inhibir!
No espero que ningú més que jo mateix llegeixi aquest bloc, però si algú vol fer-ho, n'és benvingut. Aqui hi podreu trobar els meus desvaris, paranoies, fantasies, imaginacions i records.
He passat una mala època, de la que espero acabar de sortir-ne en breu, i per això m'he de desfogar. He d'expresar el que penso i sento, ni que sigui només per mi mateix, i he de crear quelcom. El que sigui. Imatges, sons, paraules, funcions, el què no importa, només importa el fet.
Estava sol dins la companyia, i no vull que sigui més així, Molt millor estar acompanyat dins la solitud. Tot consisteix, suposo, en aprendre altre cop en veure sempre l'ampolla mig plena.
Recentment he pogut comprovar que encara tinc amics, i no només això, sinò que també he pogut comprobar que aquests amics que tinc, tant aquells amb qui encara mantenia algun contacte, com els que havia perdut molts anys enllà i amb els quals he tornat a retrobar una relació, son molt millors del que m'hauria pogut esperar. Tant si la relació amb aquests nou retrobats és molt similar a la que era fa anys, com si és molt diferent a la que va ser antany, ara és gairebé immillorable, però tot i això s'haurà d'intentar sempre encara de millorar.
Prou amb els fantasmes. En el mon hi ha coses bones i dolentes, però les bones, si les sabem apreciar, sempre podran superar les dolentes. És questió de no deixar-se anorrear i tornar a ser un mateix. Oblidar les pors i adonar-se que, altre cop, com en una època gairebé oblidada, tot es pot fer, sense límits imposat artificialment per circunstàncies que sempre es poden canviar.
No vull que les orenetes facin niu als meus cabells.
I si algú se'n riu de mi, al menys hauré provocat una alegria. A la merda tot el que ens pugui inhibir!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)