10 anys

Sehr geehrte Damen und Herren,
ara ja passem de les dotze de la nit i per tant ja és diumenge dia 5, però, tècnicament ahir, el 4 de febrer de 2012, va fer deu anys que vaig iniciar un viatge, en un cotxe carregat fins al capdamunt, sortint de Lleida, en direcció a Berlin, en una travessia que va durar dos dies, per arribar a un objectiu que porta ja durant deu anys.
Vaig anar-hi per un periode de tres anys que es podien allargar, i vaja si s'han allargat.
In dieser sogenannte Stadt hi he passat èpoques molt bones, i també altres de molt dolentes. Aqui he trobat ? aconseguit? fet? les dues millors coses que hi ha en la meva vida, i també les he perdut. Bé, no exactament, però ara els tinc lluny, als meus nens que son el que més m'estimo del mon. Per sort, gràcies a les tecnologies puc estar amb ells una estoneta cada dia, i també els aniré veient en personeta de tant en quant. Amb molta menys feqüència de la que voldria, però els aniré veient, i és d'esperar que a la llarga vagi tot millorant i més endavant puguin passar amb mi temporades més llargues.
M'estimo aquesta ciutat que tant bé m'ha acollit. M'agrada el seu fred al que ja estic acostumat (de fet, la calor sempre m'ha causat més problemes que el fred), i em posa de molt bon rotllo veure que ha nevat. Després d'una setmana dolenta, divendres al matí quan vaig mirar per la finestra i ho vaig veure tot blanquet ja se'm va començar a arreglar tot.
He comprovat que tinc amics. Alguns d'ells son d'abans, amb qui he continuat mantenint relació durant tots aquests anys. Alguns altres son d'abans o molt abans, amb qui havia perdut la relació i l'he tornat a retrobar. D'altres son nous. Però tots son magnífics. He de reconèixer que he tingut molta sort amb els meus amics, que tinc amics de veritat, cadascun d'ells diferent, però tots únics i inigualables.
Estic content altre cop, i això està molt bé, no? vaig tenir una mica de bajon aquesta setmana, especialment dimarts i dimecres, dijous ja estava millor i divendres totalment recuperat. Tant que divendres al matí al arribar a la feina el meu company de despatx em va preguntar si hi havia hagut (i guanyat) un altre Barça-Madrid...
I és que estar content senta bé, no creieu? he superat amb èxit aquest petit sotrac. Continuo sense fumar, sense menjar compulsivament per evitar fumar, estic altre cop aprimant-me una mica (que si un dia torno a dir a la feina que pesso 70 kilos el cabrón del Heinz no em contesti rient amb un "si, a la lluna...").
Torno a estar content i animat, amb ganes de fer coses. Segueixo amb la idea de fer una trobada mensual de catalansaberlin, anant-hi mentalitzat per si de cas no es presenta ningú, però s'ha de ser constant i mantenir-se ferm quan es vol dur a cap alguna cosa. Mmm, i això vol dir que la propera haurà de ser imminent si la vull fer al febrer perquè els dos darrers caps de setmana tindré aqui els meus nens, i tot i que podria anar a la trobada igualment després quan ells ja dormen, seran de vacances i aniran a dormir més tard que de costum... crec que és millor fer la trobada quan no siguin aqui i aixi poder com a mínim ser puntual. Bé, ja ho acabaré de decidir...
I com no, ilusionat altre cop amb la calçotada. L'any passat va ser la primera que vaig organitzar jo tot sol, i només vaig tenir al final dos convidats de fora, però va ser magnífica. Aquest any, bé, n'hi ha que m'han assegurat que venen però encara han de comprar els bitllets. Si com diuen els compren dilluns, llavors tindré ja 5 convidats assegurats, 4 d'ells portadors de calçots. 6 de possibles. Encara he de parlar amb els 2 de Lleida que podrien venir. Per si de cas no hi conto, però tot podria ser.
El que si que se segur és que m'ho passaré molt bé per la calçotada, i no serà per les cebes, ni per la salsa, ni per la cervesa, ni per la juerga. Serà pels meus amics, per la gent amb qui estaré, per la gent que m'estimo, a tots de forma diferent, però a tots us estimo.
Dos cigalons de baileys a la vostra salut!
Ah, i a la persona que he descobert avui que llegia això sense ser un lector imaginari... Com ja t'he dit, si fos algo privat no ho posaria a internet, però no ho diguis a ningú que si sapigués que algú ho llegeix em faria vergonya. Tu ets diferent (ara has de fer el gesto del frontal tot dient: "me resplandecen las manos")