Tot té un límit.
Jo soc una persona molt pacient. Crec que gairebé tothom qui em coneix pot confirmar-ho. Hi ha haver un temps en el qual pensava que la meva paciència no tenia límits, però si que en tenia.
Aviat farà un any que la meva paciència per fi es va acabar. Però, tot i això... encara he continuat sent pacient. Com pot ser això?
Bé, vaig deixar d'esperar allò del que res no es pot esperar. Això va ser clar com l'aigua, i el temps m'ha donat la raó.
Per l'altra banda, però, vaig continuar aguantant allò que no s'ha d'aguantar. Aixi que resulta que la meva paciència, al menys en part, ha resultat ser encara més gran del que mai m'hauria pogut imaginar.
Ja no. Aquesta paciència que he tingut aguantant l'inaguantable... bé, no ho he fer per mi, sinò per altres que ho mereixen més que jo... però al final he aconseguit adonar-me que amb això estava molt equivocat. He comprovat que intentant obrar bé, al final l'únic que aconseguiria és fer-los mal.
Avui he llegit una frase que m'ha agradat: "La recompensa d'una bona acció és haver-la fet".
Aquells qui realment em coneixeu suposo que estareu d'acord amb que aquesta idea, tot i que jo mai havia aconseguit formular-la, ha estat sempre una part de la meva forma de ser. Soc d'aquell tipus de persones a qui agrada més fer un regal que rebre'l (al menys si veus que allò que tu has fet produeix una certa sensació d'alegria o d'agraïment a altri). Soc d'aquells que sempre intenta veure la part positiva de les coses i de la gent. Soc d'aquells de qui pots aconseguir el que vulguis sense haver de donar res a canvi, perquè el simple fet de saber que he fet una bona acció ja acostuma a ser per mi una recompensa enorme. Però tot i això, fins i tot aquí tinc un límit.
En quant un s'esforça per fer el millor que pot (que sempre podria ser millor, evidentment), però enlloc d'una paraula amable l'únic que rep son mostres de despreci, desagraïment, insults i amenaces, hi ha un moment en que ja no es pot anar més enllà.
I això m'afecta, com no m'ha d'afectar. Altre cop les muntanyes russes.
És evident que m'afecta. Després de les coses bones i molt bones que he tingut darrerament, tant dins de mi mateix com fora, altre cop quelcom que arremet contra mi, que intenta anorrear-me.
Per sort, ja he superat aquest nivell i tinc la certesa absoluta que soc capaç de superar aquesta sensació. Tot el que he aconseguit no es pot pas ara engegar a rodar, i una de les proves és que continuo sent capaç d'aguantar sense fumar (en els límits que jo mateix em vaig posar, es clar).
Ara mateix és un moment dur, o molt dur, però a diferència d'altres moments similars (que no tant forts) passats en el passat, ara en cap moment he deixat de veure la llum al final del túnel. De fet, ni tant sols em sembla un túnel, sinó, com a molt, un petit passatge del qual ja podria dir que en torno a ser fora.
No deixaré de lluitar per allò que vull, i no deixaré de ser com soc, estimats lectors imaginaris. I sé que això està bé.
dijous, 23 de febrer del 2012
diumenge, 19 de febrer del 2012
Les dos cares de la moneda
És allò que sempre hi ha... no només en les monedes, per descomptat, sinó arreu.
Com sol passar, aquest cap de setmana ha estat, com no, de dues cares. Una de molt i molt bona. El millor de tot. Allò que més importància té, de fet, gairebé es podria dir que és l'únic que realment és important de veritat. I això, com sempre, perfecte.
D'altra banda, doncs bé, l'altra banda. Aquesta part bona sempre ve acompanyada (al menys de moment) d'una altra part que, bé, diguem que ve carregada sempre de complicacions i dificultats, i que sempre, com a mínim, aconsegueix fer-me posar nerviós. Però mira, estic content perquè aquests nervis cada cop em van afectant menys, i amb l'optimisme que em caracteritza ;-) i dient que sempre cal buscar la part bona de tot, que sempre n'hi ha una... doncs si la part bona és tant excel·lent, que es pot dir, no hi pot haver res al mon que hi faci ombra, per més que s'intenti, encara que sigui involuntàriament amb amenaces i com sigui...
I concentrant-nos sempre en la part bona de tot, el que cal fer és mirar al futur, esperant que la part bona segueixi així de be, que la part dolenta es vagi millorant, estabilitzant, normalitzant, com vulgueu dir-ne, i mentre tant, pensar que aquesta part bona encara serà aquí durant uns dies, tornarà (per aquí o per allà) amb una certa regularitat, i quan no sigui així, pensar en les altres coses bones i molt bones que també tenim a prop.
I a més a més, avui el futbol impressionant... qui m'ho hauria hagut de dir a mi que aquest dit esport mai m'havia dit res, que acabaria aficionant-me així.
Apa, salut i força!
Com sol passar, aquest cap de setmana ha estat, com no, de dues cares. Una de molt i molt bona. El millor de tot. Allò que més importància té, de fet, gairebé es podria dir que és l'únic que realment és important de veritat. I això, com sempre, perfecte.
D'altra banda, doncs bé, l'altra banda. Aquesta part bona sempre ve acompanyada (al menys de moment) d'una altra part que, bé, diguem que ve carregada sempre de complicacions i dificultats, i que sempre, com a mínim, aconsegueix fer-me posar nerviós. Però mira, estic content perquè aquests nervis cada cop em van afectant menys, i amb l'optimisme que em caracteritza ;-) i dient que sempre cal buscar la part bona de tot, que sempre n'hi ha una... doncs si la part bona és tant excel·lent, que es pot dir, no hi pot haver res al mon que hi faci ombra, per més que s'intenti, encara que sigui involuntàriament amb amenaces i com sigui...
I concentrant-nos sempre en la part bona de tot, el que cal fer és mirar al futur, esperant que la part bona segueixi així de be, que la part dolenta es vagi millorant, estabilitzant, normalitzant, com vulgueu dir-ne, i mentre tant, pensar que aquesta part bona encara serà aquí durant uns dies, tornarà (per aquí o per allà) amb una certa regularitat, i quan no sigui així, pensar en les altres coses bones i molt bones que també tenim a prop.
I a més a més, avui el futbol impressionant... qui m'ho hauria hagut de dir a mi que aquest dit esport mai m'havia dit res, que acabaria aficionant-me així.
Apa, salut i força!
dimecres, 15 de febrer del 2012
En dias de lluvia
Come garbanzos, que diu el famos refrany...
I això a que ve? no plou pas...
Però tinc a la vista un pot que hi diu "Garbanzos" (encara que no son precissament cigrons el que hi ha a dins).
Ai que ja desvario altre cop. Potser que aprofiti avui per anar a dormir aviat, recuperar una mica de son aixi a veure si demà puc enllestir la feina que tinc pendent i afrontar el cap de setmana amb forces renovades (que tindré aqui els meus boniquets).
El cap de setmana va ser un fracas total. Vull anar a un concert i no queden entrades. M'estreno que fan la preestrana d'una película que m'interessa molt veure, i no queden entrades (i a més es converteix en la gran sensació de la Berlinale d'enguany), vaig a veure el futbol i perden... i encara un parell de petites desilusions més. Però bueno, tot superat sense problemes. Potser fins i tot puc aconseguir aquesta pelicula a temps pel proper gran event... de fet l'estrena oficial als cinemes serà a l'abril... però pel gran event tindrem altres coses a fer.
Bé, avui no estic inspirat aixi que val més que me'n vagi a dormir, que demà tinc una feina que acabar i a més haure d'anar a comprar i començar a preparar-me per fer un parell de dinarets ben bons per aquest cap de setmana :-)
Recordeu sempre que cal ser optimista, i que la força us acompanyi!
I això a que ve? no plou pas...
Però tinc a la vista un pot que hi diu "Garbanzos" (encara que no son precissament cigrons el que hi ha a dins).
Ai que ja desvario altre cop. Potser que aprofiti avui per anar a dormir aviat, recuperar una mica de son aixi a veure si demà puc enllestir la feina que tinc pendent i afrontar el cap de setmana amb forces renovades (que tindré aqui els meus boniquets).
El cap de setmana va ser un fracas total. Vull anar a un concert i no queden entrades. M'estreno que fan la preestrana d'una película que m'interessa molt veure, i no queden entrades (i a més es converteix en la gran sensació de la Berlinale d'enguany), vaig a veure el futbol i perden... i encara un parell de petites desilusions més. Però bueno, tot superat sense problemes. Potser fins i tot puc aconseguir aquesta pelicula a temps pel proper gran event... de fet l'estrena oficial als cinemes serà a l'abril... però pel gran event tindrem altres coses a fer.
Bé, avui no estic inspirat aixi que val més que me'n vagi a dormir, que demà tinc una feina que acabar i a més haure d'anar a comprar i començar a preparar-me per fer un parell de dinarets ben bons per aquest cap de setmana :-)
Recordeu sempre que cal ser optimista, i que la força us acompanyi!
diumenge, 5 de febrer del 2012
10 anys
Sehr geehrte Damen und Herren,
ara ja passem de les dotze de la nit i per tant ja és diumenge dia 5, però, tècnicament ahir, el 4 de febrer de 2012, va fer deu anys que vaig iniciar un viatge, en un cotxe carregat fins al capdamunt, sortint de Lleida, en direcció a Berlin, en una travessia que va durar dos dies, per arribar a un objectiu que porta ja durant deu anys.
Vaig anar-hi per un periode de tres anys que es podien allargar, i vaja si s'han allargat.
In dieser sogenannte Stadt hi he passat èpoques molt bones, i també altres de molt dolentes. Aqui he trobat ? aconseguit? fet? les dues millors coses que hi ha en la meva vida, i també les he perdut. Bé, no exactament, però ara els tinc lluny, als meus nens que son el que més m'estimo del mon. Per sort, gràcies a les tecnologies puc estar amb ells una estoneta cada dia, i també els aniré veient en personeta de tant en quant. Amb molta menys feqüència de la que voldria, però els aniré veient, i és d'esperar que a la llarga vagi tot millorant i més endavant puguin passar amb mi temporades més llargues.
M'estimo aquesta ciutat que tant bé m'ha acollit. M'agrada el seu fred al que ja estic acostumat (de fet, la calor sempre m'ha causat més problemes que el fred), i em posa de molt bon rotllo veure que ha nevat. Després d'una setmana dolenta, divendres al matí quan vaig mirar per la finestra i ho vaig veure tot blanquet ja se'm va començar a arreglar tot.
He comprovat que tinc amics. Alguns d'ells son d'abans, amb qui he continuat mantenint relació durant tots aquests anys. Alguns altres son d'abans o molt abans, amb qui havia perdut la relació i l'he tornat a retrobar. D'altres son nous. Però tots son magnífics. He de reconèixer que he tingut molta sort amb els meus amics, que tinc amics de veritat, cadascun d'ells diferent, però tots únics i inigualables.
Estic content altre cop, i això està molt bé, no? vaig tenir una mica de bajon aquesta setmana, especialment dimarts i dimecres, dijous ja estava millor i divendres totalment recuperat. Tant que divendres al matí al arribar a la feina el meu company de despatx em va preguntar si hi havia hagut (i guanyat) un altre Barça-Madrid...
I és que estar content senta bé, no creieu? he superat amb èxit aquest petit sotrac. Continuo sense fumar, sense menjar compulsivament per evitar fumar, estic altre cop aprimant-me una mica (que si un dia torno a dir a la feina que pesso 70 kilos el cabrón del Heinz no em contesti rient amb un "si, a la lluna...").
Torno a estar content i animat, amb ganes de fer coses. Segueixo amb la idea de fer una trobada mensual de catalansaberlin, anant-hi mentalitzat per si de cas no es presenta ningú, però s'ha de ser constant i mantenir-se ferm quan es vol dur a cap alguna cosa. Mmm, i això vol dir que la propera haurà de ser imminent si la vull fer al febrer perquè els dos darrers caps de setmana tindré aqui els meus nens, i tot i que podria anar a la trobada igualment després quan ells ja dormen, seran de vacances i aniran a dormir més tard que de costum... crec que és millor fer la trobada quan no siguin aqui i aixi poder com a mínim ser puntual. Bé, ja ho acabaré de decidir...
I com no, ilusionat altre cop amb la calçotada. L'any passat va ser la primera que vaig organitzar jo tot sol, i només vaig tenir al final dos convidats de fora, però va ser magnífica. Aquest any, bé, n'hi ha que m'han assegurat que venen però encara han de comprar els bitllets. Si com diuen els compren dilluns, llavors tindré ja 5 convidats assegurats, 4 d'ells portadors de calçots. 6 de possibles. Encara he de parlar amb els 2 de Lleida que podrien venir. Per si de cas no hi conto, però tot podria ser.
El que si que se segur és que m'ho passaré molt bé per la calçotada, i no serà per les cebes, ni per la salsa, ni per la cervesa, ni per la juerga. Serà pels meus amics, per la gent amb qui estaré, per la gent que m'estimo, a tots de forma diferent, però a tots us estimo.
Dos cigalons de baileys a la vostra salut!
Ah, i a la persona que he descobert avui que llegia això sense ser un lector imaginari... Com ja t'he dit, si fos algo privat no ho posaria a internet, però no ho diguis a ningú que si sapigués que algú ho llegeix em faria vergonya. Tu ets diferent (ara has de fer el gesto del frontal tot dient: "me resplandecen las manos")
ara ja passem de les dotze de la nit i per tant ja és diumenge dia 5, però, tècnicament ahir, el 4 de febrer de 2012, va fer deu anys que vaig iniciar un viatge, en un cotxe carregat fins al capdamunt, sortint de Lleida, en direcció a Berlin, en una travessia que va durar dos dies, per arribar a un objectiu que porta ja durant deu anys.
Vaig anar-hi per un periode de tres anys que es podien allargar, i vaja si s'han allargat.
In dieser sogenannte Stadt hi he passat èpoques molt bones, i també altres de molt dolentes. Aqui he trobat ? aconseguit? fet? les dues millors coses que hi ha en la meva vida, i també les he perdut. Bé, no exactament, però ara els tinc lluny, als meus nens que son el que més m'estimo del mon. Per sort, gràcies a les tecnologies puc estar amb ells una estoneta cada dia, i també els aniré veient en personeta de tant en quant. Amb molta menys feqüència de la que voldria, però els aniré veient, i és d'esperar que a la llarga vagi tot millorant i més endavant puguin passar amb mi temporades més llargues.
M'estimo aquesta ciutat que tant bé m'ha acollit. M'agrada el seu fred al que ja estic acostumat (de fet, la calor sempre m'ha causat més problemes que el fred), i em posa de molt bon rotllo veure que ha nevat. Després d'una setmana dolenta, divendres al matí quan vaig mirar per la finestra i ho vaig veure tot blanquet ja se'm va començar a arreglar tot.
He comprovat que tinc amics. Alguns d'ells son d'abans, amb qui he continuat mantenint relació durant tots aquests anys. Alguns altres son d'abans o molt abans, amb qui havia perdut la relació i l'he tornat a retrobar. D'altres son nous. Però tots son magnífics. He de reconèixer que he tingut molta sort amb els meus amics, que tinc amics de veritat, cadascun d'ells diferent, però tots únics i inigualables.
Estic content altre cop, i això està molt bé, no? vaig tenir una mica de bajon aquesta setmana, especialment dimarts i dimecres, dijous ja estava millor i divendres totalment recuperat. Tant que divendres al matí al arribar a la feina el meu company de despatx em va preguntar si hi havia hagut (i guanyat) un altre Barça-Madrid...
I és que estar content senta bé, no creieu? he superat amb èxit aquest petit sotrac. Continuo sense fumar, sense menjar compulsivament per evitar fumar, estic altre cop aprimant-me una mica (que si un dia torno a dir a la feina que pesso 70 kilos el cabrón del Heinz no em contesti rient amb un "si, a la lluna...").
Torno a estar content i animat, amb ganes de fer coses. Segueixo amb la idea de fer una trobada mensual de catalansaberlin, anant-hi mentalitzat per si de cas no es presenta ningú, però s'ha de ser constant i mantenir-se ferm quan es vol dur a cap alguna cosa. Mmm, i això vol dir que la propera haurà de ser imminent si la vull fer al febrer perquè els dos darrers caps de setmana tindré aqui els meus nens, i tot i que podria anar a la trobada igualment després quan ells ja dormen, seran de vacances i aniran a dormir més tard que de costum... crec que és millor fer la trobada quan no siguin aqui i aixi poder com a mínim ser puntual. Bé, ja ho acabaré de decidir...
I com no, ilusionat altre cop amb la calçotada. L'any passat va ser la primera que vaig organitzar jo tot sol, i només vaig tenir al final dos convidats de fora, però va ser magnífica. Aquest any, bé, n'hi ha que m'han assegurat que venen però encara han de comprar els bitllets. Si com diuen els compren dilluns, llavors tindré ja 5 convidats assegurats, 4 d'ells portadors de calçots. 6 de possibles. Encara he de parlar amb els 2 de Lleida que podrien venir. Per si de cas no hi conto, però tot podria ser.
El que si que se segur és que m'ho passaré molt bé per la calçotada, i no serà per les cebes, ni per la salsa, ni per la cervesa, ni per la juerga. Serà pels meus amics, per la gent amb qui estaré, per la gent que m'estimo, a tots de forma diferent, però a tots us estimo.
Dos cigalons de baileys a la vostra salut!
Ah, i a la persona que he descobert avui que llegia això sense ser un lector imaginari... Com ja t'he dit, si fos algo privat no ho posaria a internet, però no ho diguis a ningú que si sapigués que algú ho llegeix em faria vergonya. Tu ets diferent (ara has de fer el gesto del frontal tot dient: "me resplandecen las manos")
dijous, 2 de febrer del 2012
Collons, quin fred!
Avui me n'he anat a veure el futbol por ahi. Necessitava desfogar-me un amica després del dia que vaig passar ahir, i anar a veure el futbol sempre va bé per això. Però buff... al sortir ho he passat una mica malament. -11 graus, i el problema és que no m'ho esperava (de dia, com que ha fet sol, s'estava prou bé però ara a la nit... quin fred!)
Per sort avui he tingut un dia millor. A la feina han sortit unes quantes coses noves, aixi que no he tingut temps d'avorrir-me, que sempre va bé. Si m'avorreixo em posso a pensar massa moltes vegades, i això acostuma a no ser massa bó.
Hi havia bastanta gent mirant el futbol avui, però bàsicament he estat parlant amb el Jordi, per variar, i amb un altre noi, de Lleida casualment, que ja no recordo com es diu, però que s'ha interessat per venir, potser, a la calçotada. No sap si encara serà a Berlin llavors, ja veurem si me'l vaig trobant més de tant en quant.
Per altra banda, crec que al final si que intentaré muntar trobades regulars de catalansaberlin. Una trobada mensual no estaria malament per començar, i m'agradaria muntar-ho en una data fixa, tot i que en aquest moment això pot ser una mica més difícil. Potser podria decidir-me pel segon divendres de cada mes, si es converteix en algo aixi regular espero que a poc a poc s'hi vagi apuntant gent. Ja veurem. En tot cas, intentaré anunciar-ho amb una mica més d'antelació. I ser puntual (tot i que ja sabeu tots que en condicions normals acostumo a ser-ne molt de puntual).
I per segon dia consecutiu afirmo: escriure aqui em va bé. Al tornar a casa, altre cop em trobo amb missatges "agradables" al meu correu. Però amb l'estona d'escriure això ja estan superats. També és que jo he millorat i no m'afecten com abans, per sort cada dia m'afecten menys, i potser és també perquè per fi es comença a adonar de com està la situació en realitat i que no hi ha res a fer. Arribo a dubtar que se n'adoni mai, però d'altra banda tinc la impressió que si que comença a fer-ho. Jo més clar ja no li puc dir.
En tot cas, l'important és que no m'afecta. Em fa por com pugui afectar-los a ells, això si, pero suposo que el que vegin que a mi no m'afecta i poder-los donar la meva versió amb tranquilitat només pot ser bo.
Vinga, ja he fet la meva "teràpia" d'avui, i veig que se m'ha fet tard. Volia encara acabar una coseta abans d'anar a dormir, però la veritat és que estic cansadet, aixi que millor que descansi, intentaré llevar-me demà ben aviat per acabar-ho abans d'anar a treballar i aixi poder deixar una altra cosa aparcada i intentar tenir una època seguida de tranquilitat, a veure si aconsegueixo entre setmana dormir una quantitat respectable d'hores.
Per sort avui he tingut un dia millor. A la feina han sortit unes quantes coses noves, aixi que no he tingut temps d'avorrir-me, que sempre va bé. Si m'avorreixo em posso a pensar massa moltes vegades, i això acostuma a no ser massa bó.
Hi havia bastanta gent mirant el futbol avui, però bàsicament he estat parlant amb el Jordi, per variar, i amb un altre noi, de Lleida casualment, que ja no recordo com es diu, però que s'ha interessat per venir, potser, a la calçotada. No sap si encara serà a Berlin llavors, ja veurem si me'l vaig trobant més de tant en quant.
Per altra banda, crec que al final si que intentaré muntar trobades regulars de catalansaberlin. Una trobada mensual no estaria malament per començar, i m'agradaria muntar-ho en una data fixa, tot i que en aquest moment això pot ser una mica més difícil. Potser podria decidir-me pel segon divendres de cada mes, si es converteix en algo aixi regular espero que a poc a poc s'hi vagi apuntant gent. Ja veurem. En tot cas, intentaré anunciar-ho amb una mica més d'antelació. I ser puntual (tot i que ja sabeu tots que en condicions normals acostumo a ser-ne molt de puntual).
I per segon dia consecutiu afirmo: escriure aqui em va bé. Al tornar a casa, altre cop em trobo amb missatges "agradables" al meu correu. Però amb l'estona d'escriure això ja estan superats. També és que jo he millorat i no m'afecten com abans, per sort cada dia m'afecten menys, i potser és també perquè per fi es comença a adonar de com està la situació en realitat i que no hi ha res a fer. Arribo a dubtar que se n'adoni mai, però d'altra banda tinc la impressió que si que comença a fer-ho. Jo més clar ja no li puc dir.
En tot cas, l'important és que no m'afecta. Em fa por com pugui afectar-los a ells, això si, pero suposo que el que vegin que a mi no m'afecta i poder-los donar la meva versió amb tranquilitat només pot ser bo.
Vinga, ja he fet la meva "teràpia" d'avui, i veig que se m'ha fet tard. Volia encara acabar una coseta abans d'anar a dormir, però la veritat és que estic cansadet, aixi que millor que descansi, intentaré llevar-me demà ben aviat per acabar-ho abans d'anar a treballar i aixi poder deixar una altra cosa aparcada i intentar tenir una època seguida de tranquilitat, a veure si aconsegueixo entre setmana dormir una quantitat respectable d'hores.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)