La realitat supera a la ficció.

Tot té un límit.
Jo soc una persona molt pacient. Crec que gairebé tothom qui em coneix pot confirmar-ho. Hi ha haver un temps en el qual pensava que la meva paciència no tenia límits, però si que en tenia.
Aviat farà un any que la meva paciència per fi es va acabar. Però, tot i això... encara he continuat sent pacient. Com pot ser això?
Bé, vaig deixar d'esperar allò del que res no es pot esperar. Això va ser clar com l'aigua, i el temps m'ha donat la raó.
Per l'altra banda, però, vaig continuar aguantant allò que no s'ha d'aguantar. Aixi que resulta que la meva paciència, al menys en part, ha resultat ser encara més gran del que mai m'hauria pogut imaginar.
Ja no. Aquesta paciència que he tingut aguantant l'inaguantable... bé, no ho he fer per mi, sinò per altres que ho mereixen més que jo... però al final he aconseguit adonar-me que amb això estava molt equivocat. He comprovat que intentant obrar bé, al final l'únic que aconseguiria és fer-los mal.
Avui he llegit una frase que m'ha agradat: "La recompensa d'una bona acció és haver-la fet".
Aquells qui realment em coneixeu suposo que estareu d'acord amb que aquesta idea, tot i que jo mai havia aconseguit formular-la, ha estat sempre una part de la meva forma de ser. Soc d'aquell tipus de persones a qui agrada més fer un regal que rebre'l (al menys si veus que allò que tu has fet produeix una certa sensació d'alegria o d'agraïment a altri). Soc d'aquells que sempre intenta veure la part positiva de les coses i de la gent. Soc d'aquells de qui pots aconseguir el que vulguis sense haver de donar res a canvi, perquè el simple fet de saber que he fet una bona acció ja acostuma a ser per mi una recompensa enorme. Però tot i això, fins i tot aquí tinc un límit.
En quant un s'esforça per fer el millor que pot (que sempre podria ser millor, evidentment), però enlloc d'una paraula amable l'únic que rep son mostres de despreci, desagraïment, insults i amenaces, hi ha un moment en que ja no es pot anar més enllà.
I això m'afecta, com no m'ha d'afectar. Altre cop les muntanyes russes.
És evident que m'afecta. Després de les coses bones i molt bones que he tingut darrerament, tant dins de mi mateix com fora, altre cop quelcom que arremet contra mi, que intenta anorrear-me.
Per sort, ja he superat aquest nivell i tinc la certesa absoluta que soc capaç de superar aquesta sensació. Tot el que he aconseguit no es pot pas ara engegar a rodar, i una de les proves és que continuo sent capaç d'aguantar sense fumar (en els límits que jo mateix em vaig posar, es clar).
Ara mateix és un moment dur, o molt dur, però a diferència d'altres moments similars (que no tant forts) passats en el passat, ara en cap moment he deixat de veure la llum al final del túnel. De fet, ni tant sols em sembla un túnel, sinó, com a molt, un petit passatge del qual ja podria dir que en torno a ser fora.
No deixaré de lluitar per allò que vull, i no deixaré de ser com soc, estimats lectors imaginaris. I sé que això està bé.